El metro d'aquest matí

Doncs aquest matí en el metro, veien que la parada de Navas estava a vessar de gent (molta més del normal) vaig decidí prendre un tren en direcció oposada per a així poder entrar en el meu una estació abans. Un cop dins el vagó, no és precisament que et posin una catifa vermella per poder entrar, ja en soc conscient, però ni un sol gest o moviment de facilitar-te l’accés. Doncs res, has de recorre a “l’empenyadeta”… sembla que en aquesta vida tot ha de funcionar a cops d’empentes.

Em sorprèn la capacitat de concentració que els amics lectors poden arribar a tenir, tenint en compta lo incomodo de la posició i moviments sobtats que no paren de succeir. Estem tots com a sardines i ells… com si res, sense aixecar la mirada del llibre i sense importar-les el teu estat d’incomoditat i més concentrats que mai en la seva lectura. Faran el mateix sempre?

Ja no parlem dels que, en lloc d’un llibre llegeixen el diari. El despleguen qual paracaigudes i ja t’has quedat sense un meravellós metre quadrat de espai. Quant les circumstancies no et permeten respectar el espai ocupat pel diari o el llibre, el lector aixeca les celles i et mira com si fos exclusivament culpa teva la interrupció d’aquest “meravellós” moment, com si fos algu personal. Que més desitjaria jo que tots poguéssim viatjar estirats en una gandula, amb un còctel de cava en una ma i una revista en l’altre.